Exposicions/ Símptomes i Malalties/

Textos de l'exposició/

Cicles pictòrics de Viladecans

Lourdes Cirlot

En una societat en la qual fonamentalment es valora la joventut i tot allò que sol caracteritzar-la —salut, bellesa, rapidesa, capacitat d’assimilació, memòria, etc-— sembla que no hi tinguin cabuda qüestions relatives a la vellesa i la malaltia. No obstant això, el fet que les persones cada vegada visquin més comporta que hi hagi malalties, encara que no siguin greus i que fins i tot no impliquin perill de mort, que desencadenen un estat d’insatisfacció permanent. Les malalties i els dolors crònics són molt freqüents i arriben a amargar la vida d’aquells que en pateixen, com també la de les persones que se n’ocupen o que hi estan a prop. No es tracta d’una problemàtica de poca envergadura, sinó tot al contrari i, malgrat tot, els governs no han tingut temps per assimilar els canvis generats en la societat a conseqüència del fet que la vida s’hagi allargat tant en les darreres dècades. Així, en totes les famílies hi ha casos en els quals algunes persones grans sofreixen patologies diverses, des de lumbàlgies o dolors musculars severs fins a cardiopaties o afectacions pulmonars de diversa índole i, per descomptat, el terrible mal amb nom propi, l’Alzheimer (pèrdua total de memòria). Es obvi que totes aquestes situacions donen lloc a una important ansietat en l’entorn d’aquells que les pateixen, però malgrat això, la societat en general sembla no estar disposada a acceptar-ho.

Al llarg de tota la història de l’art sempre hi ha hagut artistes que han sabut i han desitjat deixar el seu testimoni al voltant de qüestions moltes vegades desagradables i, fins i tot, terribles en les seves creacions. No obstant això, al llarg del segle XX no van ser gaires els pintors que en les primeres avantguardes plantejaren temàtiques relacionades amb la malaltia, el dolor i la mort. Només alguns expressionistes alemanys ho van fer en el sí de l’atmosfera peculiar que va envoltar la primera Guerra Mundial. Mes tard, ja en els anys quaranta —en l’època de la segona Guerra Mundial— l’art informalista, malgrat que no va desenvolupar cap tema concret, al•ludia una vegada i una altra, mitjancant els grattages, els orificis o les tristes gammes cromàtiques dels neutres, a l’horror dels camps d’extermini nazi o als efectes de les bombes atòmiques.

Fou precisament un artista alemany, Joseph Beuys, qui, a partir dels anys seixanta fins a la data de la seva mort esdevinguda el 1986, no va desistir en el seu afany d’al•ludir als grans mals que, des del seu punt de vista, afectaven la humanitat: la marginació (pel motiu que fos) i la incomunicació. Així, en les seves accions i instal•lacions sempre es detectava alguna cosa relativa als aspectes més negatius de l’existència. Només cal recordar el seu Hinter den Knochen wird gezählt. Schmerzraum (“Després dels ossos, es comptarà. Espai de dolor”) que es troba al Caixaforum de Barcelona i data del 1983. Aquesta cambra terrible de parets, sòl i sostre de plom gris és, sens dubte, una de les al•lusions al dolor i a la pròpia mort més tremenda que ha estat capaç d’evocar un artista.

Per la seva banda, Bill Viola també ha fet incursions en temes relacionats amb el dolor i la mort. Una de les primeres videoinstal•lacions en les quals aquest artista va treballar amb aquestes temàtiques fou el Triptic de Nantes (1992), en el qual es contraposaven imatges del naixement del seu primer fill i la seva mare agònica. L’impacte visual i emocional era realment molt fort. Més tard, ja entre el 2002 i el 2004, va presentar la seva videocreació titulada Les passions, en la qual el dolor es el protagonista absolut del conjunt.

La peculiar aportació a aquesta temàtica de la malaltia, del dolor i la mort per part de Joan-Pere Viladecans cobra especial interes en un moment com l’actual, en el qual no manquen situacions bèl•liques conflictives desencadenades per diversos motius en diferents llocs de la Terra. L’home ha sabut resoldre importants problemes tecnològics i ha aconseguit que en els llocs desenvolupats es tingui la consciència que la comunicació a través d’Internet es tan potent i magnífica que tot sembla poder-se resoldre. Pere això no és cert; malgrat que els mitjans per a la comunicació existeixen, els problemes es fan grans o, com a mínim, això es el que els sembla a aquells que davant el seu ordinador es queden atònits per l’allau de notícies de signe clarament negatiu.

En el primer cicle de pintures (Símptomes i Malalties), corresponent a 2006, Viladecans aborda el tema de la malaltia i del dolor des de diverses perspectives. Una de caràcter ampli, que fa referència al «dolor» de la terra com a hàbitat per als éssers vius, i una altra de sentit molt concret que al•ludeix a determinades malalties que pateixen els humans i que comporten processos dolorosos d’intensitat i índole diferents, i que poden causar la mort. Al llarg de tota la seva trajectòria artística Viladecans ha mostrat sempre una sensibilitat especial en relació amb la naturalesa. En moltes sèries de pintures els seus protagonistes han estat elements del món vegetal o animal; en canvi, en l’actualitat l’artista ha dirigit les seves reflexions vers aquelles qüestions que tant han preocupat l’ésser humà des de sempre.

La vida i la mort s’entenen com un cicle i Viladecans el posa de manifest en les seves obres més recents. En moltes d’aquestes pot apreciar-se el caràcter cíclic inherent als processos que es donen en la naturalesa. No obstant això, l’artista no ha volgut plantejar aquest cicle sense oferir res més, sinó que ha necessitat aprofundir en el que aquest significa i comporta. Per aquest motiu ha decidit inspirar-se en alguns dels gravats de coneguts científics del Renaixement, com el que va fer el primer tractat d’anatomia, Andreas Vesalius. D’algunes de les seves elaborades i complexes làmines, així com de llibres de medicina, Viladecans n’ha extret elements -fragments de l’anatomia humana- que quan presenten alteracions degudes a determinades malalties causen dolor a les persones que les pateixen.

L’artista català ha hagut de canviar una mica la seva manera habitual d’expressar-se, per tal de poder explicar amb gran precisió i coherència determinats aspectes relatius a les malalties i a tot el que se’n deriva. Per això es descobreixen tècniques noves de treball interessants que confereixen a les seves pintures actuals una gran riquesa i una qualitat indiscutible. E1 color 1i serveix per accentuar alguns punts específics de les seves composicions, però no es tracta de cap manera d’àmplies gammes cromàtiques. Tot al contrari, Viladecans s’ha tornat molt auster pel que fa al color en les seves darreres pintures. Amb tota probabilitat aquest factor es troba directament relacionat amb la transcendència de la mateixa temàtica.

Viladecans: símptomes i malalties

Dr. Pere Gascón

Quan en Joan-Pere Viladecans em va convidar a plasmar en paper les meves impressions i les meves sensacions, en definitiva, el que jo havia sentit en veure la seva darrera obra pictòrica denominada Símptomes i malalties, val a dir que em va deixar una mica «descol•locat», si se’m permet fer servir una expressió col•loquial.

Sóc metge, no pas un crític d’art —em vaig dir— i, hauria hagut de declinar la invitació tot i seguint la famosa màxima del Tractatus de Wittgenstein: «del que no se’n pot parlar, el millor és callar». Però, és justament aquest aspecte la raó de la seva invitació. El pintor em demanava que m’expressés com a metge i que descrigués exactament el que em diu cada un dels seus quadres. Cada quadre hauria de ser vist com un malalt que se’m manifesta de moltes maneres i seria com per al metge en emetre una diagnosi. Com a oncòleg, no hi ha dubte que sóc testimoni de primera fila del patiment humà, de la tragèdia de la vida en general, de tantes vides en particular. Quantes vegades he sentit per boca dels meus pacients la pregunta: «Per què a mi?», com si caure malalt comportés una càrrega de culpabilitat, d’haver fet alguna cosa malament, com si fos un càstig. Com a metge oncòleg visc i veig cada dia de primera mà l’ombra de la vida. La cara oculta i innoble del procés biològic. Cada dia, podríem dir, camino sobre una línia prima que em separa la llum de l’abisme. Per tant —em vaig dir— potser sí que estava preparat per sentir i descobrir des de les misèries de la vida el batec d’un cor plasmat en una tela. De fet, això és el que faig cada dia i va ser així que vaig acceptar de bon gust aquest repte.

La historia de l’art és plena de quadres amb malalts, que són representats d’una mancra o una altra per artistes de tots els segles i tendèlicies. Però, qui ha parlat dels símptomes i de les malalties des (lisq punt de vista dels sentiments conduïts per les imatges? Possiblement ningú o, com minim, jo no sé de ningú que ho hagi fet. Ara la tasca, per tant, se’m convertia en doblement interessant, un doble repte d’innovació a dues bandes.

Vaig quedar un dia per visitar el seu taller per poder conèixer un a un els meus presumptes malalts imaginaris. En definitiva es tractava d’enfrontar-me per primera vegada als quadres. El nerviosisme i la curiositat es barrejaven. Conec la trajecthria pictòrica d’en joan-Pere Viladeoens des de seva època de les formes geomètriques i dels simbols fins a la darrera d’elements de la natura: fulles, peixos, aus, ous, papallones, sexe, etc. Què em devia estar esperant darrere la porta que m’obria pas al taller i les pintures? Qpina era la sorpresa que Partista em tenia preparada?

Dones bé, apfeu-me de la trià que us faré de metge-guia i testimoni de la seva obra; una obra que ja us avanço que és forta, sense barreres, sense cap contemplació, pot ser que fins i tot incòmoda en la duresa d’alguns dels seus quadres. Podeu tenir una cosa ben clara: cap de les obres no us deixarà indiferent.

Vaig tenir el privilegi de primer mirar, veure i gairebé palpar, cadascun dels quadres escampats —però ben ordenats— al terra del taller per després pujar a una mena de balcó mirador per poder contemplar tota l’obra corn una unitat. Cada un dels seus 20 quadres té vida pròpia i és tot un món en si mateix.

I. Calavera que domina tota la tela, envoltada d’ossos. La calavera recolza en un regle-escaire negre. Dins del crani hi ha un arbre negre amb la fotografia d’un nen. A l’escaire superior una empremta dactilar. Aquest quadre em suggereix fatalisme, predeterminació iconeixement del nostre destí, la mort. El nen neix i ja està marcat pel patiment i per una vida que està ja delimitada en el temps i en l’espai.

II. Composició de ceba i flor, amb predomini del color negre, tancades dins d’una figura geomètrica, un rellotge, el temps i les hores, un núvol amb taques negres, un caragol de mar mostrant la seva carnassa negra morta i una imatge d’un cervell. La impressió d’aquesta composició és de tristesa. Es respira mort. El pas per la vida en la qual ja està plantada la llavor de la mort, un temps ple de tempestes amb un destí del qual som conscients.

III. Una columna vertebral completa, envoltada d’una mena de teranyina a tot el marc del quadre. A la columna hi ha escrites totes les possibles malalties benignes que pateix una gran part de la humanitat: artrosi, lumbàlgia, osteoporosi, ciàtica, artritis, escoliosi. Un tema que es repeteix, el del dolor d’esquena. És el preu que ha de pagar l’ésser humà per gaudir del seu bipedisme.

IV. Columna vertebral amb un fons vermellós que denota inflamació. En aquest cas, la resta de la composició mostra amb gran intensitat 1a patologia dels ossos de fonamentalment pel tall que presenta la columna en 1a seva meitat. Al costat d’aquesta, s’hi veuen dues imatges rectangulars, una de vermellosa amb taques grans d’un vermell intens, i l’altra negrosa, amb taques negres que regalimen tinta negra de manera gravitacional. La impressió d’aquesta columna és d’un gran dramatisme, d’un gran patiment, d’un dolor incontrolable. Mèdicament les taques vermelles podrien representar lesions amb un gran contingut inflamatori i causants d’un dolor intens, les lesions negres les interpretaria com a lesions molt més perverses, lesions que comporten destrucció de l’os. Metàstasis?

V. Pulmó amb una taca negra que té vida. Sembla que vulgui sortir del marge, és una taca amb moviment, incrustada al pulmó. Es diria que l’està devorant. Em resulta una figura punyent, virulenta, d’una força bruta estressant. Una representació del càncer devorador, implacable, que avança amb les seves urpes, amb els braços que fins i tot surten dels límits físics del pulmó. A l’altre cantó, al pulmó esquerre, un nen petit dins d’una mena de gàbia feta de filferro. El nen és com un presoner, un individu predestinat ja des de la infantesa. A què? Al patiment, a patir aquesta malaltia? Naixem amb un destí? Sembla el testimoni que veu el que passa i el que passarà al seu entorn. Però, està ja marcat per la genètica? Per una futura addicció? A la part inferior del quadre, una tira negra motejada, em recorda una matèria negrosa, un teixit negre i podrit? És com una representació al microscopi de la taca negra, del monstre orgànic que surt d’entre les costelles, el teixit afectat, destrossat, el que seria el món microscòpic de la biòpsia en termes mèdics.

VI. En aquest altre quadre es veuen dues imatges contraposades: una d’un arbre amb arrels. L’ésser humà arrelat a la terra? Un arbre compost amb formes com germinals, ovalades, portadores de vida. A l’altra, la mateixa imatge en negre, una gran taca negra arboriforme amb regalims. Un arbre la matèria orgànica del qual s’està descomponent, igual que la salut pot un dia convertir-se en malaltia, decrepitud i mort. Tot el fons del quadre està puntejat amb petites taques negres, com si fossin les llavors de la mort. Al cantó superior esquerre, una formiga, treballadora d’un espai ja marcat amb les regles del joc. No podrà mai sortir de l’espai acotat. Formiga treballadora, figura onírica i provocadora de fòbies, com qualsevol insecte.

VII. Un quadre que a simple vista sembla innocent però ben fort de contingut, devastador. Potser ens porta a una angoixa que l’autor vol controlar, una fòbia que vol frenar. Tot això apareix quan hom canvia el mirar pel veure. Un arbre que abriga, que donarà vida a un monstre dintre seu, en forma d’aràcnid voluptuós, que sembla que està a punt de sortir de la geometria de l’arbre; que s’hi refugia temporalment; un arbre de la vida amb arrels, però que ja conté la destrucció en si mateix. L’autor intenta contenir-lo dins dels límits de la geometria fractal de l’arbre. Hom té la impressió que l’autor s’ha barallat amb el quadre intentant que les seves aprensions, les seves angoixes no s’escampin, no es notin. Però la força de les imatges és tal que es veu clarament el que l’autor, si no ocultar, vol tapar. A l’altre cantó, un ou també germinal. És portador de vida, però dintre té una au negra: un corb? Les aus negres no porten bons presagis, son carronyaires, estan a l’aguait del que no és ja vida, no tenen pressa, esperen fins que la presa ja no ofereix lluita. L’au negra de l’ou està sortint de l’estructura geomètrica feta a tall de gàbia on l’autor la hi vol confinar, tancar. Però l’au està preparada per volar i acudir a la cita del que és irremeiable per acabar amb la feina de la bèstia que pren refugi dins de l’arbre. El mosquit en un cantó és transmissor, un vector de malaltia i patiment, està també a l’aguait del que pot passar.

VIII. Un altre quadre impactant per la seva força i cruesa. Fa la sensació que s’ha arribat al punt de no-retorn. La malaltia representada per dues taques grans i negres, quasi penjant de cada pulmó, una taca a la dreta i una a l’esquerra, les dues regalimant una matèria negra, podrida, cap a un abisme sense sortida. Putrefacció de l’orgànic, del teixit destrossat per la malaltia que ha acabat o acabarà malament, com ens mostra l’artista d’una manera molt explícita. A la dreta del quadre apareix la silueta d’un nadó marcat ja per la seva empremta dactilar. Novament sembla com si a l’autor el turmentés la premonició, el destí a patir una determinada malaltia ja des del naixement, font de contínues i creixents angoixes reflectides possiblement en el seu grafisme. Per sota el nadó apareix la figura d’un cervell, com si fos trencat, tallat, distorsionat dins d’un fons negre. Malsons, fòbies, patiments, angoixes. És un quadre que, per la seva combinació i seqüència de missatges, em provoca incomoditat. Perquè no hi hagi dubtes, l’artista ens fa còmplices del seu pensament. Ha posat un rivet negre a tot el quadre que fa de marc. En realitat està fent una esquela d’aquelles que vèiem als diaris quan érem petits anunciant la mort d’una persona. Sabem, doncs, la fi del contingut, sabem la fi de la malaltia. L’artista es manifesta sense cap tipus de dissimulació.

IX. Imatge de pulmó i vies respiratòries poc nítida amb unes cintes negres que podrien ser com negatius de radiografies. Al costat del pulmó, hi apareix la imatge d’un cranc —símbol del càncer—al seu costat, novament un arbre arrelat a la terra totalment negre, un arbre malalt, si no és mort. El tema es va repetint: pulmó i vies respiratòries, càncer i mort.

X. Aquest és un quadre que trobo esfereïdor. Un pulmó motejat tot ell amb taques negres, com si fossin les llavors de la mort. Llavors que han portat tot un exèrcit de papallones, totes negres també, mortes i portadores de mort, que regalimen tinta negra que acaba a la terra, destí ineludible del malalt.

XI. Composició d’una pelvis i la columna vertebral lumbar. A la dreta hi ha una figura geomètrica que inclou tota una sèrie de taques negres. A la part inferior hi ha un quadre petit ple de fulles. Destaca —crec que l’autor ens en dóna el codi— el color molt predominant que engloba la pelvis i la columna, el vermell. Color de la inflamació i del dolor. Dolor que sembla representat per les taques negres que estan contingudes en una construcció geomètrica, com si volgués fer entendre que és un dolor controlat, o que es pot controlar. Dolor d’esquena, tan penós i tan comú. És un tipus de dolor que afecta gairebé tota la humanitat.

XII. Composició que mostra un nivell representat per la terra: arbre amb arrels i una estructura oviforme que conté unes estructures que suggereixen agents infecciosos o portadors de malaltia. A la part superior, una pelvis amb fons vermellós que comporta inflamació, però una pelvis que mostra la seva part dreta negra i rosegada, fruit d’algun tipus de procés patològic. Curiosament al costat de la pelvis apareix un element germinal, molt similar al que surt de la terra, però està descompost, deteriorat potser pel pas del temps.

XIII. Quadre que representa els pulmons i la tràquea amb una fletxa gran que identifica un lloc de la tràquea. Al costat i a baix apareixen dues estructures globuloses, negres amb fons marcadament vermell. Mèdicament això podria representar un tumor, una massa aberrant que ocupa un espai en un teixit humà. Com a símbol apareix una fulla que, sense ser necessàriament la del tabac, sí que em suggereix que el tumor a la tràquea podria ser causat pel fum inhalat del cremar de fulles. També en aquest quadre apareixen de manera dispersa gran quantitat de llavors de relleu com significant llavors de malaltia, llavors de mort.

XIV. Composició de peix amb llàgrimes negres i estructura de tipus germinal al costat amb contingut oval negre. Estructura negra lateral. La malaltia ja codificada genèticament a l’ou, a la línia germinal que acabarà afectant l’orgànic.

XV. (pàg. 77) Composició en la qual el tema principal sembla que sigui el que és mort. Peix negre, amb un quadre de fulles al centre, fruits negres i tot regalimant tinta negra. Desesperació, presagi. Marcant-ho amb una fletxa una espècie de laberint negre que porta a l’abisme. Al fons d’aquest abisme apareix l’empremta dactilar d’un individu. Són les fulles símbol d’una addicció que porta a la pèrdua de la salut i en última instància a aquest abisme de la vida que és la mort?

XVI. Quadre on hi domina una gran aranya negra central. Símbol de les fòbies i de les supersticions. Està agafant, abraçant, un fragment de pintura de fulles, vermelles i marronoses. A la part inferior del quadre sobresurten unes taques negres en relleu. Es tracta potser del quitrà i de la nicotina del tabac com a llavors vehiculars de la destrucció. Mostra tota aquesta temàtica de fulles, d’insectes, una obsessió de l’artista pel tabaquisme?

XVII. Composició certament pertorbadora, amb pocs elements, però devastadors. Bàsicament un pregadéu, pregària gran i negra que domina la tela. Al costat un ou gran i tot negre. Aquesta combinació ens faria entendre un autor potser turmentat per la malaltia i, òbviament, per la mort. El pregadéu, animal caracteritzat pel seu comportament devorador, traïdor, assassí i l’ou, símbol de gènesi de vida o de mort. És aquest animal la representació de la malaltia o de la mateixa mort?

XVIII. Composició en la qual destaca una abella amb una actitud d’atac, envoltada per una gran taca vermella. Sembla que estigui disposada a agredir, a destruir un gran ou amb representacions de fulles, de la natura. Es tracta d’un ou blanc groguenc germinador de vida. Al costat, un arbre negre regalima tinta i s’enfonsa a la terra. El quadre en conjunt dóna una sensació de perill imminent davant d’una gran indefensió per l’element germinal que acabarà amb destrucció i mort.

XIX. Quadre compost fonamentalment de fulles. Una de vermella (inflamació?) i la resta, negres, que adopten formes serpentejants, inquietants. Són fulles verinoses. Al centre del quadre un quadrat amb fulles de color vermell i marró, cobertes per fèmurs. A sota del quadre un escarabat negre. No res de bo porta aquesta imatge: desolació i mort. A la dreta del quadre hi ha una mena d’estructura, com d’obelisc, amb unes granulacions a dintre. Podria ser la representació d’una cigarreta, fulles, tabac, càncer i mort?

XX. Composició d’arbre vermell, ulls amb mirada fixa. Tot vermell. Cervell dividit en dos i pintat com si fos en carbonet, com un cervell intoxicat. Tot això dominat per una espècie de ceba erecta portadora o contaminada pel mal, com si fos un membre del regne vegetal que resultés tòxic al cervell davant la mirada impotent de l’individu.

Una vegada revisats els quadres em pregunto si he vist vint malalts amb vint simptomatologies i malalties diferents, o he vist un malalt sol expressant, vivint, patint vint manifestacions de les seves pròpies malalties, reals o virtuals.

Hom té la impressió, durant el recorregut d’aquestes vint obres, que en Joan-Pere Viladecans ha patit. Fins i tot s’intueix que s’ho ha passat malament pintant-les tot deixant-se portar per sentiments dolorosos. Si en alguns quadres juga amb l’estètica de les metàfores, en altres ja no pot més, és explícit, ens ho ensenya, és honest, se’ns sincera. Les fòbies, els patiments, la malaltia, la por a la mort semblen presents en la vida de l’artista, bé per experiències personals o per experiències viscudes molt intensament en familiars o en amics. Les ha interioritzat i acaben esclatant-li a les mans. Hi ha molts quadres en els quals s’aprecia una lluita de l’autor contra el que ha creat a la tela; el que hi està enganxat i que surt, té vida, es mou, és com una gran aranya, com un monstre devorador, insaciable que ell vol domar, vol introduir-lo novament a la llàntia del geni, a la gàbia, però ja és fora i serà difícil de controlar. Potser ja és massa tard. El vol empresonar i se li escapa, el vol mutilar i li surten nous braços com si és tractés d’una medusa gegant infernal.

S’ha dit que en Joan-Pere Viladecans fa una pintura cognitiva. No ho sé i per altra banda li vaig prometre que faria del que sé, que és fer de metge i no de crític. El que sí que us puc dir és que quan trepitgeu el recinte de l’exposició feu el que jo vaig fer. Vaig entrar a viure les experiències, els sentiments, els símptomes i els malestars que en Joan-Pere Viladecans ens vol transmetre. Us deixaran incòmodes, us inquietaran, us afectaran i possiblement us deixaran «tocats» per una bona estona. La raó és que en alguns quadres el missatge és tan directe i punyent que hom té la reacció de fugir. «No m’agrada el que veig i no m’interessa», podreu dir en veu baixa. És la clàssica reacció del malalt quan se li comunica la mala notícia. La primera és negar-la i la segona serà no creure-se-la.

Deixeu de banda els prejudicis, entreu com un infant que encara no té història, davant d’una tela blanca i deixeu-vos acompanyar per la riada, el flux vertiginós de les imatges. Sentiu, observeu, patiu. No és una experiència plaent, però el que se’ns mostra és noble i honest. Mirant alguns dels quadres he tingut la impressió que el seu creador se’ns volia confessar, ens volia fer testimonis de les seves pors i de les seves angoixes. És l’ambigüitat de la condició humana en la seva cruesa més extrema. És part de la seva obsessió per la biologia humana i per la seva decadència i destrucció. Es tracta d’una representació gràfica dels sentiments en la qual tot ens resultarà familiar, potser molt, massa familiar. Un cop hagueu obert la finestra de l’observació quedareu captivats per la força de les imatges i per la duresa del que és la vida i del que serà la mort. Aquesta vida que amb la seva llum i amb els seus moments puntuals de felicitat i alegria ens margina, ens oculta cada dia la mort. Aquesta vida que ens permet ser lliures, però en un univers de patiments, neguits i dolors. Molt lliures sempre, però dins dels límits geogràfics d’aquesta gran tela de la humanitat que és el món i dintre d’aquest gran pati de presó que és la vida. Com si es tractés de les nines russes, les matrioshkes, una dins d’una altra i l’altra dins d’una altra, i així successivament, pintades de colors alegres i vistosos a l’inici, com els passos i les etapes de la vida que anem obrint i a la vegada tancant l’una rere l’altra de manera irreversible, per acabar en la darrera capseta que, com la pintura d’en Viladecans, serà de color negre i regalimarà fins al terra de la nostra mortalitat.

L’obra d’en Joan-Pere Viladecans m’ha traslladat a la part més orgànica de l’ésser humà, a la seva lluita per la vida, al combat contra la seva pròpia vulnerabilitat. A lluitar pel seu destí, un destí que l’autor el veu marcat com les cartes d’un jugador trampós. Viladecans volta pel seu laberint de fantasmes, monstres, pors, fithies, malsons, angoixes. És el seu un univers emotiu, l’univers de les emocions. La seva implicació en la seva obra és total. La manera tan directa i frontal com ens la mostra m’ha contagiat la seva emoció davant dels grans enigmes de la vida que van de l’angoixa a la por, de la foscor a l’abisme, del neguit a la ràbia, i del dolor a la desesperança. La pintura de Viladecans és plena de totes les metàfores del patiment i temor humà. Hi ha impotència, fatalisme i desesperació. La malaltia i els seus símptomes i patiments són un recordatori cru de la nostra humanitat, de la nostra temporalitat i tal vegada de la nostra feblesa i vulnerabilitat.