Som allò que hem estat

Carme Riera

Tots els paradisos són perduts, perquè sinó no serien paradisos. De la mateixa manera nosaltres, els humans, no tenim altra cosa que passat. Som allò que hem estat, per molt que ens obstinem a dir que el present és obert al futur sobre el qual cada instant és projecte. Les nostres vides estan fonamentades sobre la pèrdua. Tenim els anys i els dies que hem deixat enrere. I ens agradi o no en tombar la cantonada de la maduresa ens topem de cop amb la certesa de la mort. La seva companyia se’ns fa evident del tot. Tanmateix ens morim de sobredosi de nosaltres mateixos, encara que fins llavors quasi no ens n’havíem adonat.

És aleshores quan les mans de la nostàlgia —que no vol dir altra cosa que dolor pel passat— agafen les nostres i ens fan ballar al seu ritme, valsos o rock-and-roll, tant se val, que tanmateix són valsos o rock-and-roll de derrota. I si no anem vius, si no intentam, al manco, que les fortes mans de la malenconia ens deixin lliures, podrien acabar per escanyar-nos.

L’enyorament, intrínsec a la condició humana, pot convertir-se en una arma letal, en una bomba sota l’aixella a punt d’explotar, o en una eina extraordinàriament creadora feta de memòria. A mida que ens fem grans ens passem més hores recordant, com si això fos llei de vida…

Recordem en primer lloc la infantesa, que sovint se’ns presenta com un vast paisatge d’olors i de sons que ja han marxat per sempre. D’olors i sons mesclats, en una barreja d’agredolç, com un cuinat antic del temps dels àrabs, al qual se superposen les imatges que les fotografies han preservat. D’aquí que Viladecans les empri en diversos quadres de la secció Patrimoni i Memòria.

Recordem els avis o els pares que tal vegada ja no són al nostre costat, convertits en cendra o en ossos —els ossos que Joan-Pere Viladecans pinta per evocar els avantpassats. La seva pervivència depèn de nosaltres. Només quan la nostra memòria els fa presents tornen a cobrar existència alhora que nosaltres reforcem la identitat, sentint-nos-en els hereus.

Les persones que ens dedicam a escriure, tard o d’hora arribem a la conclusió que expliquem històries per intentar conservar la vida, per ajornar la mort com Xahrazad i ho fem amb els ulls de la memòria. No sé si als pintors els succeeix el mateix, si pinten per no morir. Però crec que en la necessitat de crear hi ha també implícita o explícita la temptació de detenir el temps, de sotmetre les hores a la certesa que l’evocació perdura més enllà de la vida tal i com les peces de Patrimoni i Memòria de Joan-Pere Viladecans ens mostren i demostren.